Història Confraria de Pescadors

Història Confraria de Pescadors

Història Confraria de Pescadors
Història Confraria de Pescadors
Història Confraria de Pescadors
Història Confraria de Pescadors

LA SOCIETAT DE SANT PERE La Societat de Sant Pere, és el primer bastió de tipus econòmic, que sobresurt a la Cala, després de la seva Independència (Desembre de 1891) com a entitat gestora i administrativa de distribució del peix capturat, bàsicament a la pesquera de l’arrossegament a parella. La Societat de Sant Pere té totes les característiques d’una Societat gremial, de caire privat, que normalment eren controlades per una classe social privilegiada, que era, la que tenia un cert poder econòmic i que administrava els sectors de l’economia espanyola, que llavors, en una societat que no era industrialitzada es basava en les matèries primeres (agricultura, ramaderia i pesca). La pluralització dels ideals polítics i la mateixa força de les classes populars fou la que acabà amb els gremis, puix, les persones qui eren al capdavant d’aquestes societats crearen el que s’anomenà “caciquisme” i fins i tot arribaven a controlar els vots al llavors restringit cens electoral. Així, localitzat el seu naixement, la seva ubicació era la de l’antiga Confraria de Pescadors. La persona responsable de l’Administració de la Llotja era l’anomenat Mosquellut, procedent de Castelló, i que avui la seva família resideix a Vinaròs. Mosquellut era la persona encarregada d’administrar: tant els cobraments dels arrieros, com el pagament de les barques, i ell, com a part administradora es quedava un 1% del capital mobilitzat. A l’entorn d’aquesta societat de caire privat, es creà entre els pescadors una organització que tenia un cert paral·lelisme amb la mateix societat, però de fet, no tenia res a veure, perquè el col·lectiu de barques, com a element bàsic de propulsió de l’economia del poble, tenia unes necessitats intrínseques, que havien de sorgir del mateix col·lectiu, i que necessitava d’un procés comú de manutenció, i que demanava una certa organització, per que a la vegada es fessin complir les normes mínimes, per la bona marxa del mateix col·lectiu, com per exemple el dragat del port de l’Estany, pel qual les barques deixaven 12 pessetes cada setmana, puix el port és dragava tots els anys a la desarmada per la veda, a partir del mes de maig. Per exemple el control de les infraccions per l’incompliment de la normativa imposada, o bé, de les infraccions en cas de col·lisió entre dues barques. Una junta de pescadors, normalment patrons i armadors, era l’encarregada d’aquesta tasca, i que tingué com a primer President, a en Batista Garcia i Gallart. Batista Garcia i Gallart, té una rellevància al poble, tant significativa per ésser al seu temps (1890 en avant), l’armador principal del poble de la Cala. Propietari de dues parelles a vela; va fer construir per als seus mariners un bloc de cases, que encara són habitades, conegudes ara (com les casetes de Ximo) un descendent d’ell. És possiblement l’home impulsor de la societat de Sant Pere, a nivell organitzatiu. Home seriós i preocupat per tota la problemàtica de la mar. La forma electiva de President de la societat de Sant Pere es basava en les votacions a mà alçada, el que comporta el fenomen del nombre de presidents en un curt període de temps, puix a cada acció que no era grata a la major part dels patrons, era automàticament cessat i se’n posava un altre.

EL PÒSIT DE PESCADORS El pòsit de pescadors va ésser fundat l’any 1923 i va venir a la seva inauguració Alfredo Salaregui, que era capità de Fragata. Salaregui, era un dels homes fundadors dels pòsits de pescadors arreu d’Espanya. Josep Farnós i Llorca, desempenyà el càrrec de President a la seva fundació i Reinaldo les funcions de Secretari. Als voltants dels anys 1930 la tecnologia ens aporta un element nou, que més tard passarà a convulsionar tot l’estatus pesquer de la zona: l’aparició del motor d’explosió que d’altra banda, ve a ampliar les tasques administratives tant del pòsit com de la societat de sant Pere, i el subministrament de carburant. Les parelles de bou automàticament, van perdre la seva hegemonia i es passà a la “muleta” de tipus mixt, que sense perdre el velament, al mateix temps, anaven adquirint petits motors que degut a la restricció de carburant només l’utilitzaven de tant en tant, quan més ho requeria la situació. Començada la guerra just el primer 18 de juliol de 1936, les dues entitats s’unifiquen al Pòsit de pescadors. Aquesta unió durà 8 dies, desprès militaritzada, canvia el seu nom i passà a dir-se Cooperativa i Industria Pesquera C.N.T., U.G.T. Tot i militaritzada, continuava tenint el seu president. Aquesta cooperativa passà a controlar tota la venta del peix i l’administració tant, en el cobrament a les barques, de les que es quedava el 2% de l’import pagat, com en el control de combustible i del seu subministrament. Acabada la guerra gairebé tots els empleats fugen a França. De tots els esdeveniment posteriors ja en tenim una constància escrita. El dia 13 d’agost de 1939 passa a establir-se d’una manera formal la composició del Pòsit de pescadors.

EL PORT I LES TEMPESTES Les barques atracaven al moll natural de l’Estany, però necessàriament atracaven al mollet per a vendre el peix. Urgia que el poble gaudís d’un port que pogués abrigar la cada vegada més ampliada flota pesquera. El Mollet fou construït a l’entorn de l’any 1903, i s’enllumenava amb teia. El primer tros de la punta que sortí de la platja de l’Alguer, es construí als voltants de l’any 1929. Però és l’any 1942 el dia 18de gener, quan el pòsit signà un contracte privat amb una societat constructora “Pujades i Jorba” per tal de construir un port. Ens tenim que remuntar a l’any 1969 per tornar a veure obres a l’entorn del nostre roquer, i tot l’algam de davant de la nevera de Garcia, a la Cova Gran, es convertien en una preciosa escullera, que avança menjant-se la mar com una llengua àvida de tenir al seu costat les barques per abrigar-les del Minjor: era la “Contrapunta”. La posterior ampliació del port és relativament moderna, perllongant la punta del moll, i traçant una paral·lela a la mateixa escullera de la “contrapunta”, eixint aquesta de la punta de llevant de la Cala Pepo.

EVOLUCIÓ Durant la primera meitat del s. XIX la indústria pesquera es manifestà com l’element fonamental de subsistència de les escasses famílies que ocupaven la nostra petita cala. Al llarg d’aquest primers cinquanta anys no fou possible aconseguir el desenvolupament del sector pesquer, tot i ésser les perspectives magnífiques, car des de l’assentament del primer contingent humà en el nostre barri, cap a l’últim quart del s. XVIII, fins a la meitat del següent, unes vegades a causa de la conjuntura econòmica, altres als fets bèl·lics en què estava immers el nostre país, es frenà la capacitat de transformar aquesta activitat pesquera de subsistència en una de comercial. L’esperó que calia per estimular aquest àmbit econòmic arribà, ben entrada la segona meitat del s. XIX, amb l’aparició de nous tipus d’art de pesca, amb la inversió de capitals per part de les cases més pròsperes locals i de terratinents comarcals; amb l’aparició del ferrocarril (1860-1870), que ens obria nous mercats i, cap a la fi de segle, amb el que suposava la conversió del telègraf del carril en servei públic, que afectà definitivament i decisiva en les relacions mercantils al permetre informacions sobre preus, amb la conseqüent adaptació de l’oferta i la demanda dels mercats. Simultàniament a aquesta evolució del sector pesquer, es produí el despertar d’una forta consciència de classe per part de la marineria, que els empenyeria a agremiar-se. Calia doncs, cercar una institució que cohesionés la totalitat dels mariners, que vetllés per les seves necessitats, tant de tipus personal com col·lectives, i donés fi als actes arbitraris que tan freqüentment es cometien. S’anava a crear el que històricament rebé el nom de Societat de Pescadors de Sant Pere. D’aquest agermanament en confraria, no sabem la data precisa de la seva constitució. Pel que fa a l’organització de la societat, en sabem realment poc; ens consta, però, que estava articulada a dos nivells. Per una banda, existia el que s’anomenava la “Junta de la Marineria” de la qual coneixem la composició de l’any 1882, integrada per 45 associats, que representaven tota la matrícula local, sabem que d’aquesta sorgia una “Junta Local de Pesca”, que estaria formada pel president de la societat i sis vocals representats dels diversos arts de pesca i dels exportadors de peix. D’aquesta, en tenim constància de la de 1907. Si bé és cert que en un principi la societat presentava auguris de prosperitat i progrés i un clima de bona convivència, aviat sorgirien els problemes, que es traduirien en una polarització de les actituds dels membres del gremi respecte a què era l’entitat i com havia de funcionar. Aquest comportament antagònic creat en el si del gremi, ajudar per les pressions polítiques de tota mena, motivà que cap a la fi del segle passat el nostre poble visqués jornades de gran tensió, que clourien en la clausura temporal del “Pes”. Encara que la conflictivitat anava en augment, hauríem d’esperar fins a l’any 1923 per assistir a la crisi total de la Societat de Pescadors de Sant Pere. Un sector de socis, que a nivell local eren considerats d’esquerres, constituïren el Pòsit de Pescadors, entitat que naixia com una associació de pescadors que perseguien la completa redempció de l’esmentada classe social, fomentant la cultura entre els seus associats i explotant, sense l’auxili d’intermediaris, la indústria pesquera. Malgrat els mariners s’afiliessin a una o altre entitat, no ho feien en molts casos impulsats per motius ideològics, ja que, com és públic i notori, moltes persones es trobaven dependents econòmicament de tal o qual personatge del poble, que necessàriament els vinculava a una de les dues societats. El temps passava i les dues societats, amb les seves rivalitats, s’abocaven inexorablement cap a una de les èpoques més interesants, però també més dramàtiques de la nostra història recent: la segona República Espanyola (1931-1939). Encetada la guerra civil (1936), el Pòsit exercí la direcció total del sector pesquer, que al poc temps passaria a mans d’un moviment sorgit en el si de l’entitat i dirigit pel sindicat anarquista C.N.T. i pel socialista U.G.T., que donaria lloc a la creació del Sindicat de la Indústria Pesquera C.N.T.-U.G.T. Un cop va cloure la lluita fratricida que colpejà el país durant el trienni 1936-1939, Espanya necessità la instauració d’organisme que restablissin l’activitat en els diversos sectors de la producció. En el panorama concret de l’Ametlla, no fou possible, lògicament, la pervivència de les institucions gremials que coexistiren anteriorment. El Pòsit de Pescadors i la Societat de Pescadors de Sant Pere quedaren sumits en una cadenciosa sonsònia històrica de la qual no tornarien a despertar. Però com en el sector pesquer local no podia romandre desatès, es formà una comissió interina, creada pel delegat nacional de pesca (24/01/1939), onze dies desprès que les tropes de l’exèrcit del general Franco entressin a l’Ametlla, que tindrà com a objectiu prioritari estructurar allò que devia ésser la nova societat pesquera: La Confraria de Pescadors.

Contacte

Altres ítems que creiem que poden ser del vostre interès

També et pot interessar...